Article publicat al @ICAT Butlletí electrònic de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Tarragona
En l’exercici diari de la nostra professió i per a la interposició d’accions de reclamació de quantitat, sovint se’ns planteja dirigir la reclamació contra l’empresa principal pels deutes salarials dels contractistes i subcontractistes i la seva responsabilitat solidària.
L’article 42 de l’Estatut dels Treballadors estableix que en els casos de subcontractació d’obres i serveis, l’empresa principal que contracti o subcontracti amb altres la realització d'obres o serveis corresponents a la pròpia activitat, podrà respondre solidàriament durant els tres anys següents a la finalització del seu encàrrec de les obligacions dels contractistes i subcontractistes amb la Seguretat Social durant el període de vigència de la contracta, així com de les obligacions de naturalesa salarial dels contractistes i subcontractistes amb els seus treballadors durant l'any següent a la finalització de l'encàrrec.
Sobre la premissa de la responsabilitat solidària de l’empresa principal, és important tenir clar si l'exercici de l'acció de reclamació de quantitat per deutes salarials enfront de l'empresa contractistes o subcontractistes ocupadora interromp el termini de prescripció de l'acció per exigir la responsabilitat solidària a l'empresa principal que imposa l'article 42 de l’Estatut dels Treballadors.
La interpretació dels Tribunals no ha estat clara ni unànime.
D’una banda, s’ha interpretat que en tractar-se d’una responsabilitat solidària i essent aplicable l’article 1974 del Codi Civil, l’exercici de l’acció de reclamació front un dels deutors solidaris interrompria el termini de prescripció de l’acció front la resta de deutors solidaris. En aquesta línia la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya d’1 de juliol de 2013.
En contra, alguns Tribunals Superiors de Justícia han interpretat que l’Estatut dels Treballadors s’ha de interpretar en el sentit que la responsabilitat de l’empresa principal per deutes dels contractistes i subcontractistes té una naturalesa particular, que no permet l’aplicació de l’article 1979 del Codi Civil. Per aquesta línia interpretativa la finalitat garantista que resideix a l’extensió de responsabilitat de l’article 42.2 de l’Estatut exigeix una reclamació dirigida front l’empresa principal, acció que constituiria a la pràctica una extensió de responsabilitat que afectaria en exclusiva a l’empresa principal. Per aquest motiu, s’ha interpretat que el termini prescriptiu afecta exclusivament a aquesta empresa principal i només seran susceptibles de interrompre la prescripció les reclamacions dirigides a l’empresa principal a les que es pugui dotar d’aquest efecte interruptiu. En aquesta línia interpretativa es pot citar la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Navarra de 25 de maig de 2015.
La sentència dictada pel Tribunal Suprem en data 5 de desembre de 2017 vol resoldre la polèmica.
Raona la Sala Social del Tribunal Suprem en aquesta sentència, de la que n’és ponent l’Excm. Sr. José Manuel López García de la Serrana, que la responsabilitat de l'empresari principal neix i és regulada per aquest article 42.2 de l’Estatut dels Treballadors, precepte que és diferent dels que regulen la prestació de serveis per compte aliena, la relació entre empresa ocupadora i treballador que va contractar i del treball del qual es beneficia. Continua assenyalant la sentència que l'empresari principal no té cap relació jurídica amb l'empleat del contractista, excepte les de tutela i garantia que li imposa la llei i que, conseqüentment, les obligacions de l'empresari principal neixen del contracte celebrat amb el contractista i de preceptes legals diferents del que regulen la relació del contractista amb els seus empleats, el que comporta que la seva responsabilitat en el pagament de salaris neix i es fixa per una norma diferent.
L'obligació de l'empresari principal es regula per l'art. 42.2 de l’Estatut dels Treballadors, on es diu que respondrà solidàriament de les obligacions contretes pels contractistes i subcontractistes amb els seus treballadors durant l'any següent a la finalització de l'encàrrec. Aquesta disposició de l’Estatut, ens diu el Tribunal Suprem, regula no només l'abast de l'obligació de pagament de l'empresari principal, sinó, també, el termini per reclamar-li el pagament i el dies a quo per al còmput del termini prescriptiu de la reclamació del deute del que pot respondre. Per contra, la prescripció del deure de pagament de salaris de la contractista, com empresa ocupadora, es regula i estableix per l’article 59 de l’Estatut dels Treballadors. Aquesta diferent regulació ens mostra que ens trobem davant dues responsabilitats diferents, establertes i regulades per diferents normes. Per aquest motiu, raona la citada sentència, el termini prescriptiu té un còmput diferent en cada cas, segons cadascuna de les regulacions, i ha d'estimar-se que aquesta diferent regulació impedeix estimar que, ex article 1974 del Codi Civil, la reclamació efectuada a un deutor interrompi el curs de la prescripció de les responsabilitats de l'altre.
La Sala ens cita la doctrina diferents sentència de la Sala Primera que distingeixen l'obligació solidària pròpia i la impròpia. Sobre aquesta base, el Tribunal Suprem ens assenyala que en aquest cas ens trobaríem en aquest supòsit, doncs la responsabilitat solidària de l'empresa principal la imposa l'art. 42.2, diferenciant-la en el seu naixement, durada i exigència de la de pagament de salaris que regulen els articles 1, 26, 29 i 59 de l’Estatut, la qual cosa fa que no sigui una obligació solidària de les que contempla l’article 1137 del Codi Civil, no podent ser aplicable l’article 1974 del Codi Civil. Així no es pot entendre interrompuda la prescripció per la reclamació a un altre obligat a un pagament de diferent naturalesa i origen legal.
No hay comentarios:
Publicar un comentario